Opinió L’evolució de l’espai polític català: de processisme a nous lideratges

Sílvia Orriols i Aliança Catalana: el nou repte dels partits processistes

 

L’espai polític català fa molts anys que està dibuixat. Per una banda, hi trobem els partits espanyolistes, unionistes o, com ells s’autoanomenen, constitucionalistes; per l’altra, els partits catalanistes, autonomistes o, directament, processistes. Dins d’aquest grup s’inclouen els grans partits catalans: Junts, ERC i la CUP.

La part espanyolista ha experimentat més alts i baixos en els darrers anys. El PSOE va veure com els seus membres més «esquerrans» formaven un nou grup anomenat Podem, del qual més tard sorgirien els Comuns. Al PP, se li escapava suport per la dreta amb l’ascens d’un partit encara més radical, fet que complicava la governança a moltes autonomies i al govern central, ja que allò que abans gestionaven sols ara ho havien de compartir amb una colla de demagogs.

No podem oblidar el paper de Ciudadanos, un partit que va néixer de la mà del Foro Babel amb l’objectiu de destruir Catalunya i el català. Aquesta formació va sacsejar durant molt de temps el PSC, que havia governat el país sense gaire oposició. Els socialistes han estat al capdavant de diputacions, àrees metropolitanes i la majoria de les ciutats més importants. L’única institució que se’ls ha resistit és la Generalitat, però, com tots sabem, els partits processistes els hi van posar la presidència en safata de plata. Això sí, sempre que es mantinguessin els càrrecs de confiança i, possiblement, altres prebendes que desconeixem i que potser es mantindran en la foscor per sempre.

Tot estava relativament tranquil fins que, fa poc temps, un moviment sorgit a la Catalunya interior va sacsejar l’escena política autonomista. Aliança Catalana i la seva líder, Sílvia Orriols, van passar de Ripoll al Parlament de Catalunya en un tres i no res. Amb recursos mínims, van aconseguir treure dos diputats. Això va provocar nervis entre els partits processistes: de sobte, algú volia trencar l’status quo. Algú que amenaçava la seva feina, els seus sous i el seu poder, algú que s’atrevia a dir en públic el que molta gent comenta als bars o a les sobretaules dels àpats de Nadal.

Els atacs no van tardar a arribar. Cal dir que mai no havia vist envestides d’aquest calibre contra cap altre partit: insults com «feixistes» o «nazis» són freqüents. Heu vist els cupaires o la resta de partits processistes atacar així algun partit del 155?, potser m’equivoco, però no ho recordo. Per què aquesta reacció? Doncs perquè tenen por. Por de perdre la seva posició, el poder, els diners, els cotxes oficials, els plusos, els càrrecs i tot el que comporta ser un polític professional. Per això el president Rull no expulsà un diputat per dir-li «nazi» a na Silvia Orriols, o que certa premsa etiqueta Aliança Catalana com a extrema dreta.

No sé si Sílvia Orriols és la persona idònia per als càrrecs que ocupa o podria ocupar, però el que sí que sé és que és difícil que ho faci pitjor que el que tenim ara. Aliança Catalana està creixent i, pel que he pogut saber, s’estan organitzant per tot el territori amb seny, evitant fer les coses precipitadament.

El que queda clar és que, entre la mala gestió dels partits processistes i la propaganda gratuïta que els hi fan, Aliança Catalana pot acabar trencant l’hegemonia dels partits catalanistes . Només quedarà per veure si, quan arribi el moment de la veritat, podrem considerar-los realment independentistes.