D’aquelles noces, aquests confits

 

Mai us heu preguntat per què tenim una classe política tan dolenta? Per què la feina de polític està tan mal vista? Com és que veritables inútils arriben a consellers de la Generalitat i a ministres de sanitat?

Doncs per entendre tot això s’ha de tirar uns anys enrere. Per no anar molt lluny en el temps, començarem el 9 de novembre del 2014. El referèndum on Artur Mas i l’antiga Convergència i Unió es presentaven com a salvadors de la pàtria. A Madrid mentrestant, on tot passa, feia poc s’havia creat un nou partit polític anomenat Podemos, format per la gent del 15M, volien canviar Espanya. A Barcelona al mateix any, Ciudadanos, un partit creat des del Foro Babel amb la sola intenció d’acabar amb Catalunya, tenia un poder residual i Esquerra Republicana començava a pujar de mica en mica.

Però un personatge nascut a casa nostre tindria la clau per anul·lar el procés. Fill d’un falangista confés que havia entrat a Barcelona amb les tropes feixistes. José Lara Bosch, un home que havia fet més gran l’herència familiar, el magnat de les editorials, les comunicacions i amic del «tot Madrid«. Lara Bosch, veient el que podria passar a Catalunya i, és segurament, una de les millors visions d’aquella època, va decidir que havia de frenar el tema de la independència políticament. Fou així com Podemos i la seva nèmesi, Ciudadanos, van aparèixer a totes les pantalles televisives del país. Pablo Iglesias (Podemos) com l’aire fresc de la política i Albert Rivera (Ciudadanos) com el gendre que tota mare voldria per la seva filla. Fou d’aquesta manera com, per una banda, personatges mal dits d’esquerres i, per l’altra, una desfilada de models i gent tenebrosa, apareixien a casa de tots els espanyols.

Ciudadanos guanyà les eleccions a Catalunya després del famós 1 d’octubre, amb una histriònica Inés Arrimadas i un enfonsament absolut del PSC (el somni més humit del PP madrileny), Esquerra Republicana guanyà a tot el territori, per a molts catalans era el partit de l’esperança. A Barcelona capital, Podemos, que ara es diuen Comuns, va fer alcaldessa amb els vots del Petit Napoleó, Manuel Valls (Ciudadanos), a una egòlatra Ada Colau. Existeix una norma no escrita a tots els partits d’Espanya: abans de ser de dretes o d’esquerres, són espanyols i, no van deixar caure Barcelona en mans d’un independentista, “no habíamos ganado una guerra para eso”.

L’1 d’octubre del 2017, molta gent vam canviar el xip. Havíem guanyat la consulta, havíem defensat les urnes de les garrotades de la policia. Però aquells polítics que ens havien de portar a la llibertat no van voler i tampoc no en van saber, eren una colla d’arribistes amb ganes de poder. En aquells moments decisius, no teníem un lider que ens portés al final del camí.

Els nostres polítics es van rendir, Espanya no va perdonar, va entrar amb tot i contra tothom, els jutges tenien barra lliure per fer i per inventar-se el que fos, tota la força mediàtica d’Espanya, ajudava a desprestigiar encara més aquesta gent que ens havia pres el pèl.

Amb aquests personatges exiliats o a la presó, el poder de Madrid ho va tenir fàcil: us donaré l’amnistia si tranquil·litzeu Catalunya. I això és el que ha passat, de la independència no se’n parla, i els partits autonomistes s’esbatussen entre ells, són el “hazmerreír” de la política espanyola, difícil caure més baix.

Mentre, tot continua igual, la minoria catalana que en deien abans, manté el gobierno de Madrid, això sí, bramant de tant en tant que faran caure el gobierno. Si el president Puigdemont ha de tornar a fer lliure Catalunya, no solament 20 segons, per què no fa caure el gobierno de Madrid? Seria fàcil, veritat? Però… la seva senyora perdria una feina molt ben pagada a la Diputació de Barcelona, i és clar, les nenes del president han de fer equitació. Perquè ERC no fa caure a Pedro Sánchez?, doncs pel mateix que tots, per les pagues, pel poder, pels seus egos enormes.

Els anys passen, Catalunya s’enfonsa i la gent està molt cansada. En els últims resultats electorals autonòmics quasi el 50% de la població no va anar a votar. Però és una dada sense importància per als polítics, la pagueta continua caient cada mes, i qui dia passa, any empeny. Aquests polítics dolents i incompetents que encara cuegen, són les engrunes d’un passat trist a la història del nostre petit país.

I a tot això, on és la CUP?, doncs ningú ho sap, però fins i tot ells pacten amb els socialistes i, si alguna cosa queda clar a través de la història, és que Roma no paga traïdors.

Deu anys després, Ciudadanos ha desaparegut, Pablo Iglesias ha muntat un bar i Esquerra Republicana perd vots sense parar.